TOT L'UNIVERS A SOBRE

Mentre escolto aquesta cançó em sento com si tot l'univers em volgués caure a sobre. ¿Qué voy a hacer?
Podeu estimar a qui us fa tot el mal que pot? A qui us fa mal amb indiferència? Sense pretendre ni fer-vos-el, ni estalviar-vos-el?
Podríeu estimar-lo, sense veure'l, sense que us somrigui, sense recordar la seva cara d'àngel expulsat del paradís?
He tastat la mel, és normal que la no sé què ara que me falta, diu el cantant d'Antònia Font.

He fet una prova d'escriptura automàtica tot escoltant El universo sobre mi i Antònia Font, grup aquest que us recomano.

I res, la tècnica d'escriptura automàtica mai no se m'ha donat bé.

Encara em dic prozacat

Encara em dic Prozacat, tot i que no em durarà massa perquè la psiquiatra vol treure'm les píndoles i vol que voli sol, que voli vaja.
Tot ha millorat molt i no tinc ansietat i ja no recordo aquelles tardes i aquells vespres plens de mals presagis i de pressions a la boca de l'estómac.
El tema és que no he aconseguit res del que podria haver-me proposat i segueixo desconeixent moltes coses. No he aconseguit:
-una parella estable.
-ser més endreçat a casa.
-conèixer el sr. Biel Perelló.
-aprofitar la meva cara estranya per forrar-me fent anuncis a TV i de passada lligar més a les dutxes del gimnàs.
-comprar-me un pis.
-descobrir quina és la meva gran afició que mai no he sabut quina era.
-fer nous amics.
-tenir amants regulars i no cansar-me'n.
-ser més bo amb mi mateix i menys amb els altres
-deixar de tenir fantasies romàntiques irrealitzables i deixar de refugiar-m'hi.
-ser regular amb aquest blog i tenir algú que em llegeixi i em valori.

S.O.S

Jo intento que no es noti i no tinc clar si no es nota o la gent té tolerància i sap dissimular. La gent vull dir els que em coneixen. He començat amb un jo aquest text perquè no hi hagi dubtes.

No sé si es nota o no es nota però em trobo malament fa uns dies. Les dents de la serra, en diuen, crec. Són pujades i baixades, pròpies del tractament amb antidepressius, em sento marejat a estones i amb aquella sensació que en qualsevol moment hauré de fugir de pressa d’una crisi d’ansietat.

Per sort ni les baixades són tan bèsties com al principi del tractament ni les pujades tan pujades, hi ha menys contrastos, i cada vegada són més espaiats aquests episodis. Però avui estic trist i desanimat perquè fa tants dies que no tenia una baixada que ja no me’n recordava.

FAMÍLIES GAI

Ja no sé si m’agradaria ser pare, si directament he fet tard o si m’agradaria transmetre els meus gens a algun individu en detriment de l’adopció d’un xinet.
El que sí que tinc clar és com resoldre la lingüística i la correcció política per als xinets adoptats per parelles homosexuals catalanes.
No recomano en cap cas que el nen o nena anomeni els seus progenitors del mateix sexe amb el nom de pila ni que els digui papes i mames igual. No funciona que la pija de la Isona a la guarderia digui que té papa i mama i la pobra Xo Xin digui que té mama i mama o papa i papa. No! La xinesa es trobarà rara i no només pels ulls i aquell posat de tenir miopia permanent.

He pensat –i ho he recomanat a un amic que té marit i nen xinès- que el nen ha de tenir pare i papa. Pare serà el que és pare institucional, el que té la nòmina més alta, el que esbronca, el que diu tu no vas de colònies i papa el que adopta el rol més suau, més tou, el que passa més hores amb la xineta o xinet, el que li fa de progenitor menys institucional sinó més sentimental. Normalment el papa serà el que té la nòmina més baixa i per tant pot renuciar més alegrement a una carrera laboral. El mateix amb mare i mama si la parella adoptant són camioneres.
Trobo que es resol allò tan desagradable per a la Xo Xin d’haver de dir doncs jo tinc dues mames o jo visc amb la Dolors i la Maria.La Xo Xin tindrà mare i mama, o en cas de ser nen, el Po llin no dirà que té dos papes sinó un pare i un papa.
Vull aclaris que parlo de nens xinets no per sexisme sinó perquè la Xina no dóna nenes a senyors, per més ploma que tinguin. Dóna nens en adopció a senyors de més de quaranta anys, o sigui que encara tinc temps per rumiar-m’ho.
I pel que fa a la distribució de rols… què passa ? querepetim els rols sexistes de pare i mare preconcili Vaticà II? Doncs sí, que no ens casem com si fóssim heterus i som fidels com si fóssim heterus i anem a dinar a ca la mama com si fóssim heterus i fem famílies amb canalla i tot? Doncs a lo grande, tu!

Post Scriptum. Ja sé, sospito, que ningú no llegeix mai res del que jo escric, però per si de cas demano disculpes per una redacció esbojarrada i clarament millorable. El prozac fa dies que em fa trontollar les neurones.

Dedicat a Amor, que no em va correspondre

PER FAVOR, NO EM DIGUIS "CARINYO"

-En què estàs pensant?
-...No... en no res.
-Va, digues, en què pensaves?
-En no res. Vull dir que no n'has de fer res.

abril de 1989

Ja et daré jo vida secreta de las palabras!

Sempre he tingut una insana mania a una directora de cinema catalana que porta ulleres de pasta i fa cara com d’estúpida i d’estar farta de la gent. Que és catalana però fa les pel.lícules parlades amb anglès perquè a ella li semblen més autèntiques i les situa en espais ben allunyats perquè no suporta que la prenguin per provinciana o pagerola joliua.

No sabia perquè no la podia parir i em culpava a mi mateix de ser un desinformat i una persona malaltissa i polititzada. Ara se m’ha fet la llum en veure la darrera pel.lícula de la tia de les ulleres de pasta i cara de llepar fils a totes hores: no és una mania gratuïta, és enveja. Enveja perquè constato consternat que si ets estúpida i no tens idees però vols ser directora de cinema ho ets i punt. Si les teves pel.lícules són –una darrera l’altra- una merda rotunda tens públic assegurat i una crítica tèbia que amb perífrasis i quatre subordinades fa obscura la condemna a tanta poca traça acumulada en tant poc metratge.

La vida secreta de las palabras va d’una directora pija que fa viatges buscant paisatges originals on fer una pel.lícula i troba el lloc ideal en un centre d’estracció pretoliera. Una milionada de producció, una mirada pedant de la directora, un embolcall sofisticat… i només necessita alguna idea per fer que la pel.lícula duri més enllà de la presentació de l’espai descobert per la mirada punyent rere unes ulleres de pasta tipus Teresines S.A.

Com que la directora és pija i morena i curta de vista, la seva alter ego i heroïna de la pel.lícula és una rossa inexpressiva, amb unes lents de contacte dues talles per sobre de la seva i unes pestanyes postisses també enormes que li fan una mirada com de osti quina història més dura porto jo a sobre tius. I quan la pel.li avança i ja es fa insuportable l’administració de silencis tan gratuïts i tan de pija de Barcelona – sí: allò de fer cara d’estar col.locada si et demanen l’edat o l’hora i negant-te a contestar res- la directora no té vergonya en fer pornografia barata i fer que la tia rossa sigui una extorturada de Sarajevo i així salvar una pel.lícula ridícula, de nena pija i de passada intentar ofegar crítiques a tanta buidor embolcallada de tanta pasta, a tan poc talent, a tanta pijeria provinciana!

Dedicat al senyor B. Perelló.

És difícil explicar-te la il.luminació que he tingut avui.
La meva crisi existencial ha semblat apaigavar-se amb una combinació de visió i de comprensió de la teoria de la relativitat, teoria que no sé de què va.
Tot és relatiu, el temps i l’espai. I sobretot el temps combinat amb l’espai. I les nostres vides són això, relatives, i també cícliques. Quan morim no és que ens reencarnem, és que tornem a ser nosaltres i el nostre ego una vegada i una altra, que és el mateix que dir sempre i mai alhora. És difícil i fàcil d’entendre.
Tu sempre ets tu, una vegada i una altra, i canvien coses al teu entorn, menys les persones que també sempre són elles. Algunes persones en algunes vides no hi són, perquè no arriben a néixer, o moren prematurament. Hi ha persones que som especialment nostàlgiques perquè enyorem algú que no sabem qui és perquè en aquesta vida present no ha nascut o ha mort sobtadament. O fins i tot podria ser que enyorem alguna persona que el destí no ha posat al nostre abast.
El destí és una mena de casualitats que en una vida et fan ser un mascle alfa i en una altra una femella sodomitzada i tot el ventall de personalitats i possibilitats que hi ha entre els dos extrems en la resta de vides, que costa d’entendre que són infinites en nombre com costaria d’entendre que la nostra vida de fet no ha existit mai. Això et deu semblar filosofia barata però així de barata l’he visionada jo, la vida, aquest matí.

Tots nosaltres en somnis, en déja-vus o en flashos hem vist cases, habitacions, jardins, cares, amors d’altres vides i no n’hem fet cas.

Potser tot el que llegim als llibres d’història és només literatura perquè el passat com a tal o no existeix o són llambregades d’altres móns paral.lels al nostre. Potser l’única història que hi ha és la nostra.