Dedicat al senyor B. Perelló.

És difícil explicar-te la il.luminació que he tingut avui.
La meva crisi existencial ha semblat apaigavar-se amb una combinació de visió i de comprensió de la teoria de la relativitat, teoria que no sé de què va.
Tot és relatiu, el temps i l’espai. I sobretot el temps combinat amb l’espai. I les nostres vides són això, relatives, i també cícliques. Quan morim no és que ens reencarnem, és que tornem a ser nosaltres i el nostre ego una vegada i una altra, que és el mateix que dir sempre i mai alhora. És difícil i fàcil d’entendre.
Tu sempre ets tu, una vegada i una altra, i canvien coses al teu entorn, menys les persones que també sempre són elles. Algunes persones en algunes vides no hi són, perquè no arriben a néixer, o moren prematurament. Hi ha persones que som especialment nostàlgiques perquè enyorem algú que no sabem qui és perquè en aquesta vida present no ha nascut o ha mort sobtadament. O fins i tot podria ser que enyorem alguna persona que el destí no ha posat al nostre abast.
El destí és una mena de casualitats que en una vida et fan ser un mascle alfa i en una altra una femella sodomitzada i tot el ventall de personalitats i possibilitats que hi ha entre els dos extrems en la resta de vides, que costa d’entendre que són infinites en nombre com costaria d’entendre que la nostra vida de fet no ha existit mai. Això et deu semblar filosofia barata però així de barata l’he visionada jo, la vida, aquest matí.

Tots nosaltres en somnis, en déja-vus o en flashos hem vist cases, habitacions, jardins, cares, amors d’altres vides i no n’hem fet cas.

Potser tot el que llegim als llibres d’història és només literatura perquè el passat com a tal o no existeix o són llambregades d’altres móns paral.lels al nostre. Potser l’única història que hi ha és la nostra.