Moreno, guapo de cara però jo estic més bo de cos

Definitivament, m’agrada més llegir els blocs que escriure res jo. Per això no sóc ni guionista, ni escriptor ni venedor de res.
Avui he estat amb un noi heterosexual passejant, rient, agafats, i se m’ha passat l’estona molt bé. Llàstima de les seves tendències i de les meves, però vaja, suposo que si poguéssim sexualitzar la nostra relació ja ens comportaríem d’una altra manera i no riuríem tant ni ens faríem tanta gràcia mútuament.
Al forn he trobat un tio suposadament hetero que al gimnàs em tornava boig, em torbava, i a sobre el tio no estava bo de cos, però tenia una cara com d’àngel, el que no tinc jo vaja. Ell mirava però jo crec que ell mirava perquè se sentia observat i com a bon narcís i com a exguapet oficial de la classe li agrada que un altre tio el miri embadalit.
Doncs bé, els informadors del gym em van dir que no, que de cap manera, que tenia nòvia, tot i que era gayfriendly o com es digui, artista, modern, guapíssim, lamentablement tendent a un puntet de sobrepès que l’edat fa indissimulable.
I jo vaig pensar sempre em fixo amb els heterus de merda.
I avui el veig al forn, amb un noi rapadet, pinta skin, pinta skin i marica total, i com de parella de fet ell i el noiet skin.
I ARA que passa de llarg la trentena aquest tio, ARA -deia- deu haver deixat la novia i ara –insisteixo- té un marieta amb estètica skin que el posa calent?
Que decebut estic amb mi mateix sobretot, joder! Quina cara més maca tenia avui al forn encara…

Em diré Prozacat

Ja fa un temps que he descobert que molta gent es distreu i s’hipercomunica a través dels blocs. He passat de no saber res de blocs a seguir-ne amb interès alguns fins al punt de fer-me pesat amb comentaris, com si esperés que em fessin cas i que em tinguessin en compte.
Un dia algú em va dir quant de talent malbaratat entre els blocaires i em va fer rumiar sobre el fet d’escriure i sobre els escriptors frustrats, els escriptors exempts i desmotivats: els escriptors sense ganes d’escriure.
A mi sempre m’havien dit que havia d’escriure, que jo sóc un personatge, que tenia talent i ja veus. Mai no he escrit res i sempre he pensat que no escric perquè no tinc res a dir, però d’altra banda no paro de garlar amb tot cristu, i em comunico força bé. I la meva solitud no és la clàssica, la de manual, la de falta de copes. És una solitud moderna.
Potser tots els que escriuen als blocs pateixen o patim d’ansietat i això ens fa ser ràpids, incisius, breus, immediats, i hipercomunicats amb tota una altra gent de qui no tenim temps de valorar si ens n’agrada la veu, l’olor, o el contacte… Potser ser ansiosos i desmotivats pel contacte amb els altres fa que no escrivim. Jo de fet ni escric articles, i em conformo llegint els que altres abandonen a l’espai i imaginant –això no ho puc evitar- si amb aquell individu o indivídua m’hi avindria o no, si hi faria un cafè en alguna bar guapo del raval o si seria d’aquelles persones que un cop vistes no em motivarien gens.
No volia pensar en això sinó en el fet d’escriure i de crear. Un amic meu escriptor em va dir un dia que per escriure s’ha de ser constant i que per tant ell escrivia sempre i publicava com una fixació malaltissa sempre, encara que el que en sortís fos una puta merda. Que l’ofici d’escriptor es demostra publicant i escrivint, no pensant que un dia un hom farà una obra que capgirarà la mentalitat de mitja humanitat. Potser té raó. Però potser també té raó ell i els crítics que diuen que tot el que ell publica és això: caca literària.
Segurament el segle XXI canviarà la crítica literària i la visió que tenim de la creació artística. Aquests dies he pensat que alguns blocs tenen més qualitat literària que moltes novel.les que hi ha amuntegades en les taules de les llibreries sota l’etiqueta de novetat. I que potser el públic que ens interessa ja no és al llit, a l’autobús, al metro o en un sofà sinó davant d’una pantalla d’ordinador.